Saps què, filleta? He estat pensant molt en aquest drac amic d’en Lucas. Sí, el drac de la platja de Mencía.
Hi ha una cançó que m’agrada molt.
Segur que l’has sentit, a vegades la canto, fluixet, perquè la sentis. Vols sentir-la ara? Sí?
Puff era un drac màgic que vivia al fons del mar
però sol s’avorria molt i sortia a jugar
Hi havia un nen petit que se l’estimava molt,
es trobaven a la platja tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar un viatge molt llarg,
volien anar a veure el món tot travessant el mar.
Puff era un drac…
Quan hi havia tempesta s’ho arreglaven molt bé,
s’enfilava a la cua d’en Puff i vigilava el vent.
Nobles, reis i prínceps s’inclinaven al seu pas
i quan en Puff els va fer un crit el pirates van callar.
Puff era un drac…
Els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans,
va conèixer altres llocs del món que li van agradar tant
que una nit molt gris i trista, el nen el va deixar
i els crits de joia d’aquell drac, es van acabar
Puff era un drac…
Doblegant el seu llarg coll en Puff es va allunyar,
semblava que estava plovent quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix, en Puff se’n va anar
i a poc a poc, molt lentament, se’n va tornar al fons del mar.
Puff era un drac màgic que vivia al fons …
el sol
camino pel carrer a contravent, el sol m’enlluerna i les sombres dels arbres i la gent em deslliuren d’aquest dolor.
Records inunden la meva ment de quan era petita i caminava a les mans dels meus pares tot saltant invisibles i imaginaris obstàcles d’aire, enfilant-me en un moment amb un dissimulat salt a la lluna que il·lumina els nostres caps quan estem submergits en els nostres somnis.
…
Records inunden la meva ment de quan era petita i caminava a les mans dels meus pares tot saltant invisibles i imaginaris obstàcles d’aire, enfilant-me en un moment amb un dissimulat salt a la lluna que il·lumina els nostres caps quan estem submergits en els nostres somnis.
Animals marins neden entre les blaves aigues d’un mar, tot movent-se enmig d’indefinits corrents d’aigua, formant amb les seves al·letes sombres abstractes a les dunes de sorra del fons marí. De sobte d’un dels racons més profunds n’apareix una silueta, llisa i aerodinàmica, que amb un refiló aconsegueix acariciar la superfície, agafant un annel d’aire i tornant de nou del lloc on havia vingut, on milers i milers d’insectes marins conviuen equilibradament en total llibertat.
Panxes blanques, esquenes blaves, closques vermelles i vius lloms grocs i negres es mouen sense preocupació, de sobte un ser irromp aquest paraís, emplenant-lo amb centenars de bombolles i desenes de remolins en totes direccions. El foc s’apodera de les aigues i el venç de tal manera com ho fa amb un bosc avivat per bocanades de vent. De sobte els inofensius animals es transformen en sers encestres i horripilants, tot sortint del seu hàbitat s’apoderen de la terra convertint en cendres tot el què al seu davant s’enfronta, només uns sers són capaços de vènce’ls, escorpits, aranyes, escarbats i altres animals que viuen a les profunditats de
distorsión
Sólo por la mañana conseguia tomar el sueño, porqué cuando la noche oscura se depositó encima de su cabeza, las paredes del hacklab parecían distanciarse hasta puntos insótitos del cyberespacio; era entonces cuando la magia de la filosofía hacker impregnaba el ambiente con pegajosas ideas de falso poder de la información.
El poder se desvanecia en milisegundos, convirtiéndose el conocimiento en dinero y el dinero en poder, pero por incertezas del mundo físico, chistera de mentiras, políticos y demás factores comunes, parecía sufrir un cambio radical, como si los flujos de datos se mezclasen entre partículas carbònicas convirtiendo lo que en un mundo igual, emogénio regnaba, en oscuridad, desorden y violencia.
Los píxels de las calles se dibujaban en la pared, los tubos catódicos del monitor cortaban el aire como lo hace una bala en el cuerpo de un niño.
El tiempo parecía aturarse, las muescas del reloj estaban quietas como un animal pedrificado dentro el mimbre, en su tiempo, libre y vivo, hasta que la resina de un viejo árbol se apoderó de su vida arrebatándole cualquier tipo de intento de escapatoria; la vida es sólo por una vez, un aliento que se puede desaparecer en un santiamén. Pero debido a un poder robado a la madre naturaleza era capaz de jugar con el tiempo avanzando y retrocediendo como el scroll del ratón, sentimientos del pasado y ambiciones del futuro restaban en suspensión como el humo del tabaco.
La pequeña sala estaba llena de cables eléctricos y de red
…
El poder se desvanecia en milisegundos, convirtiéndose el conocimiento en dinero y el dinero en poder, pero por incertezas del mundo físico, chistera de mentiras, políticos y demás factores comunes, parecía sufrir un cambio radical, como si los flujos de datos se mezclasen entre partículas carbònicas convirtiendo lo que en un mundo igual, emogénio regnaba, en oscuridad, desorden y violencia.
Los píxels de las calles se dibujaban en la pared, los tubos catódicos del monitor cortaban el aire como lo hace una bala en el cuerpo de un niño.
El tiempo parecía aturarse, las muescas del reloj estaban quietas como un animal pedrificado dentro el mimbre, en su tiempo, libre y vivo, hasta que la resina de un viejo árbol se apoderó de su vida arrebatándole cualquier tipo de intento de escapatoria; la vida es sólo por una vez, un aliento que se puede desaparecer en un santiamén. Pero debido a un poder robado a la madre naturaleza era capaz de jugar con el tiempo avanzando y retrocediendo como el scroll del ratón, sentimientos del pasado y ambiciones del futuro restaban en suspensión como el humo del tabaco.
La pequeña sala estaba llena de cables eléctricos y de red
to be or not to be (a hacker)
la polémica está servida. Qué es un hacker? quién és uno de ellos?
Para mi “hacker” es una forma de pensar, equilibrada y perfeccionista, es otra forma de ética de comportamiento en la red: aprende, usa y distribuye tus conocimientos para el bien, quizás la frase sea un poco zen, pero quién no se basa en algo en esta vida? (por ejemplo los trolls con los trolls).
La mitificación del hacker vendria a ser como en cualquier religión (mono&politeista) la figura del dios o dioses, el ser el cual te gustaria llegar a ser algun dia.
En la religión cristina, podriamos usar la similitud de un beatificado como alguien al que se le nombra “hacker”, una persona no puede beatificarse a si misma, tienen que ser los demás, una comunidad que lo decida, pero como todo lo que hay en la red, sin forma ni ubicación.
Hay dioses buenos y malos, como los hay hackers buenos y malos, los whitehat, los greyhat y los blackhat, estos últimos conocidos por la comunidad como crackers.
Dentro esta comunidad no hay sabios, sólo personas anonimas bajo un nickname, personas como tu y como yo, los cuales nos interesamos por la figura del “hacker”, el cual intentamos acercarnos y buscar similitudes con el estereotipo, si estereotipo, no es nada mas que esto, no hay el hacker perfecto como no hay el dios perfecto (en términos de politeísmo).
Vive, muévete, comunícate y aprende como un hacker y encontrarás una paz interior que te llenará de …
festes majors, cosa de tots
cada any a tot catalunya les grans festes majors s’estan convertint en les pitjors, els ajuntaments intenten netejar-los la cara amb modernisme i civisme, però la única cosa que aconsegueixen és destruïr el seu alicient.
Fa cosa de 25 anys que es celebren les festes majors tal com les coneixem, fa 25 anys enrere tinc desconeixença de com éren; les festes són conegudes arreu de catalunya per els seus actes i per la varietat d’activitats que s’hi realitzen.
…
Fa cosa de 25 anys que es celebren les festes majors tal com les coneixem, fa 25 anys enrere tinc desconeixença de com éren; les festes són conegudes arreu de catalunya per els seus actes i per la varietat d’activitats que s’hi realitzen.
Cada any es gasten milers d’€uros en turisme i en promoció de la ciutat, però no hi ha res millor per a una ciutat fer-la diferent respecte les altres, últimament aquesta diferència que ens caracteritzava aquí a catalunya s’està suprimint per una imatge elitista, on es volen imitar ciutats com londres, nova york, paris, etc. la única diferència és que la gent que assisteix a les festes té una altra cultura, la cultura de sortir al carrer, la cultura tradicional catalana.
S’estan negant a les colles i grups de gent que es dediquen a aquesta promoció negant-los l’ús del carrer, no pots manifestar-te, tocar música, expresar-te, lluïr-te en el carrer sense acabar amb una multa monumental o fins i tot a la garjola. Estem visquent una de les pitjors dictadures dels nostres temps, disfressada sota una bonica màscara anomenada civisme.
Durant segles i segles la gent ha sortit al carrer i la societat encara existeix, els edificis es mantenen en peu, i donem gràcies als CSOA per mantenir els que estan deshabitats
saber a on són els teus límits
Aquest matí ha estat un dels que més m’ha costat aixecar-me del llit, tinc el cos baldat i en prou feines em puc concentrar ni a la feina ni a la uni…
Fa poc més d’una setmana que he començat i que estic anant, cada dia, després de les 8 hores de treball, a la universitat amb bicicleta… el viatge és una mitja hora a un bon ritme, tinc calculat que són uns 7 Km, per fer-nos una idea és com si cada dia al plegar anés d’olot a castellfollit de la roca amb bicicleta.
Bé sabia que les distàncies aquí a Barcelona són bastant més grans, em pensava que amb bicicleta s’escurçarien, però per més que intentis reduir un quilòmetre, un quilòmetre és un quilòmetre.
El meu ordre de prioritats ara mateix és:
1. la meva salut i la meva integritat física i mental (cal dir que la meva integritat mental està ja bastant malmesa, qui no acaba fent coses estranyes quan es passa moltes hores davant d’un ordinador?)
2. la feina: ara mateix gaudeixo d’una bona feina, la gran majoria de coses que em demanen sóc capaç de fer-les, a més els companys són molt agradables :)
3. Universitat & estudis: Sempre és bo formar-se, però no et pots formar si no hi ha $$ ni salut, durant prop d’un any i mig els meus coneixaments han incrementat bastant sense la necessitat d’anar a una universitat o escola, estic aprenguent autodidàcticament, i la cosa no sembla …
El anar amb bicicleta
[resposta al post que habita a: http://blogs.ccrtvi.com/delpedal.php?itemid=72]
Bones,
fa prop de dues setmanes que he tornat a agafar la bicicleta, el començament és dur, però sé d’altres temps que és només al principi… abans anava cada dia a l’institut amb bicicleta, però al canviar de població i no tenir la necessitat de desplaçar-me més de mig quilòmetre per anar a treballar va fer que deixés la bicicleta aparcada prop de 6 anys.
He vist que Barcelona comença a estar bastant ben preparada però encara manquen algunes coses…
Estic cansada d’anar avisant a la gent que s’aparti del carril bici, i al mateix moment d’esquivar a la persona, et trobes un vianant de cara que et fa mala cara perquè has sortit del teu carril…
Normalment agafo la diagonal i em trobo que cada dos per 3 he d’aturar-me en els semàfors… en un carril bici no hauries de tenir la necessitat de parar-te a menys que tu ho volguéssis…
Els carrils bici s’haurien d’habilitar en zones on la circulació de cotxes i vianants fós menor, però que la via fós igual d’efectiva (i plana)
Heu comentat que amb la bicicleta no hi ha accidents, però això és ben fals, la setmana passada morí un important i conegut administrador de sistemes informàtics (el fundador de la xarxa lliure freenode) quan va ser atropellat per un cotxe… la seva agonia va durar 4 dies, fins que va perdre la vida.
És realment segur el anar amb bicicleta aquí a barcelona? sovint em …
Un dia qualsevol
El sol comença a filtrar-se entre les fustes de la persiana, mires de reül el rellotge per saber si falta gaire estona per sortir d’aquest petit habitacle embolcallat per suaus llençols on s’hi desarrollen dels més simples als més extravagants dels somnis, cau d’idees que han tirat endavant, d’altres que s’han quedat en el què un principi éren, idees, somnis, que degut a la falta de temps o impossibilitat s’han hagut d’esvaïr tal com ho fa la primavera quan comença l’estiu, acompanyat de l’espetec dels petards que sonen vora les flamejants fogueres, on la gent sol llençar a dintre els seus mals records, per donar pas a uns altres de més bons.
Veus que encara falta mitja hora i que si ets veloç encara pots avançar 10 minuts el rellotge, aprofitant que has fet el gest de treure el braç per contemplar l’hora del rellotge, definitivament l’avances calculant al mil·lísegon què és el que hauràs de fer a partir del moment en què et llevis; tanques els ulls i et submergeixes durant quaranta minuts més en l’immens món dels somnis, a voltes et despertes en sec tinguent visions de coses horribles que podrien arribar a passar al món:
Un exèrcit d’humans, vestits amb els mateixos draps, alogiant una figura i alçant les mans enlaire cridant una penetrant paraula, que t’entra fins al racó més ocult del teu cervell, ressona entre les parets del teu crani i et fa pronunciar amb la mateixa ràbia un mot que no ets capaç de …
correfocs
Els llums s’apaguen, se sent una forta remor, però als pocs segons para.
El silenci s’apodera de tota la plaça, de fons se sent un so metàl·lic, la seva provinència és desconeguda, la por i l’emoció comença a envaïr els òrgans del públic.
Una llum tènue lluita per fer-se veure entre l’espessa foscor, tan densa que es podria tallar fins i tot amb un ganivet esmolat en una llima d’acer, utilitzada en els seus temps per esmolar les falç dels pagesos que van lluitar en la guerra de successió per defensar la terra amb la seva pròpia vida…
El silenci de sobte es trenca com ho fa un recipient de porcellana al caure al terra.
Els tabals comencen a ressonar per els vidres dels aparadors, arribant fins al més intern dels ossos, expandint-se per tot el cos i fent-lo moure com el vent mou les fulles a la tardor.
Una silueta apareix d’entre les sombres, és alta i esbelta i duu unes estranyes incorporacions al cap, són dues banyes, el símbol del què està a punt de succeïr, anys i anys d’història resumits en un present inmediat…
De sobte aquesta silueta arranca a còrrer aixecant fermament el braç i sacsejant-lo violentament, de sobte unes xispes s’apoderen de la foscor i comença una intensa lluita entre els dos elements, foscor i claror…
dos elements antagònics, però un inexistent sense l’altre i viceversa.
Un espetec fa ressonar la plaça, un estrany camp de força desplaça enrere tot el què troba al seu …
aquells junys, on són?
Primer juny de la meva vida sense presions!
Després d’un any “sabàtic” sense estudis, però treballant, toca replantejar-se com tirarem endavant, ens posem a fer la carrera? no ens hi posem? el cert és que en tinc un xic de ganes, però el que em fot molt de pal és tornar-me a posar a estudiar, jo la que sempre aprobava justos els exàmens -és que no se’m pot fer treballar sota presió, la meva ment reacciona inesperadament-
No us ho podeu ni arribar a imaginar el bé que estic sense exàmens, ara que us veig a tots davant dels llibres (quan en tot el curs heu llegit menys llibres que un analfabet xD), és un mal moment per replantejar-se aquest pas tan important (o no), és un títol, però serveix per dir que ets intel·ligent (o com a mínim ho representa), per alguns el cervell no és res més que un òrgan que reposa a dintre el cap, que la seva única utilitat és ajudar a decantar el cap cap un lloc o cap a un altre i que a vegades es comprimeix i et fa veure les coses de mil formes diferents…
s’acosta la calor, i els humans fem al revés que els ossos, estiuegem, fem el mateix que fariem a l’hivern però amb més tranquilitat ja que la calor ens provoca una reacció d’alentiment general del nostre cos, inclus de paralització (exceptuant que hi hagi un bon aire acondicionat/ventilador ben a la vora :D), però hi ha coses …