No sé què m’ha donat per anar a buscar el primer post d’aquest blog, però m’ha fet bastanta gràcia.
El primer post es va fer el dia 1 de Juliol del 2005 i explicava <a href=”https://blackhold.nusepas.com/2005/07/adiccion-a-windows/” target=”_blank”>una brusca migració a gnu/linux</a> que va ser la base dels posts que podeu llegir de tan en quan en aquest bloc.
Una cosa que no recordava era que els primers posts eren rollo bitàcola, una espècie de diari de bord del meu dia a dia i fumades vàries. Realment alguns dels posts posteriors em porten enrere en el temps, records que resten en un racó de la meva memòria, alguns bons, d’altres no tants, però sempre amb una petita ensenyança del dia a dia, conceptes i idees en clau que algunes d’elles, 8 anys més tard, encara no han perdut el seu significat.
A vegades em pregunto perquè no explico una mica més el meu dia a dia, els darrers anys estic fent escapadetes i descobrint coses noves realment interessants, vulgui o no, també em vaig fent gran i algun escrit que he fet sobre alguna escapadeta ha sigut bastant superficial: “s’ha fet això i això altre”, però molts cops en manca la reflexió.
Un dels possibles motius podria ser perquè entre post i post, aquesta bloggera ha tingut una vida cada cop més accelerada, ha intercanviat idees i opinions que possiblement no són del gust de tothom o que podrien ferir sensibilitats, o que al moment de fer l’entrada a la bitàcola no era el més adient, sigui per la tensió de la situació (escriure coses en calent no és gaire bona idea a vegades) o simplement per no donar pistes sobre quin seria el pròxim moviment. Però no totes les coses que hauria volgut publicar, no han sigut sempre temes que creïn controvèrsia, hi ha hagut etapes i moments realment meravellosos, d’altres simplement impressionants, però o han sigut massa nyonyes per publicar-los o no he sapigut trobar el temps i la tranquil·litat per fer-ho. Això ha fet que moments realment interessants quedin permanentment inaccessibles en un racó de la memòria fins que algun dia de forma espontània sorgeixi algun desencadenant.
No prometo res, no sé quin serà el rumb, no sé què passarà demà, la setmana o el mes vinent, però sigui el què sigui, seran les nostres accions, la nostra actitud, la nostra forma de veure les coses qui definirà el rumb i la dificultat del camí i de moment l’experiència adquirida diu: “deixa’t portar [per la intuïció], fes el què creus que és correcte [des del cor] i sabràs de forma automàtica per on has d’anar”.