Blackhold

textos antics

Posted on abril 20th, 2010 by admin

Estava revisant fitxers antics i m’he trobat un intent de creació de llibre, està basat en fets reals, conta la història de dos germans, el gran amb 12 anys i el petit amb 9, quan la seva àvia es posa malalta (de càncer d’estòmac). La història passa a l’any 1992 a dos mesos abans d’acabar el curs.
No recordo exactament la data en què vaig escriure aquest text, però podria ser per allò dels volts del 1999. És per això curiós trobar algunes limitacions tecnològiques i software antic.

El llibre està a mig escriure i només són unes 9 pàgines, però espero que us agradi tant com m’ha agradat a mi rellegir-lo de nou (a més de certa melancolia).

Nota: és possible que manquin comes i algun salt de línia, n’he afegit uns quants per facilitar la lectura en una lectura en diagonal.


I

– Ara copiaràs dos centes vegades no aixecaré les faldilles de les companyes de classe.
– Senyoreta, només això? – Doncs quatre centes vegades i a sobre em portaràs fetes totes les sumes d’aquest full. – Senyoreta, es pot fer amb ordinador? – d’acord, però demà ho vull sobre la meva taula!
Que bé que va tenir ordinador, i a sobre que la professora no sàpiga ni què és un ratolí.

Agafo els llibres, els poso dins de la motxilla i tot anant cap a casa penso què faré servir per a fer les quatre centes frases que m’ha posat avui la senyoreta, allò de posar quatre cents punts i després substituir-los o lo de “copiar, pegar, pegar, pegar, …”
Engego el 386, deixo la motxilla sobre el llit i vaig a rentar-me les mans perquè aquesta tarda hem fet manualitats i l’imedio se m’ha quedat enganxat als dits, i me l’arrenco com si fos la meva pell, m’assento, i encara ha d’aparèixer la pantalla que diu “iniciando windows 3.1”, mentrestant penso com seran els ordinadors del futur, s’engegaran més ràpid que els d’ara, tindran 800 megues de memòria, m’envolto de fantasies futuristes, apareix l’escriptori, agafo amb la mà esquerre el ratolí, i faig doble clic sobre el word, “word versión 5.0”, en uns instants se m’obre el programa i sobre el fons blau començo a escriure primer el nom, David Companys, el curs 2n de EGB, classe de les vaques, i després amb una lletra de color blanc, no aixecaré les faldilles de les companyes de classe, m’he decidit per “copiar, pegar, pegar, pegar, …” de tant en tant miro quantes línies porto, trenta-sis, vuitanta-quatre, cent catorze, dos centes dues, mira! cap i cua, dos centes noranta-cinc, tres centes cinquanta, quatre centes tres, ups! m’he passat de tres, bah! no passa res, un més una menys no farà cap mal, a més dubto que es dediqui a contar-les, i ara les sumes, aquestes ja són més difícils, Oh no! sumes amb decimals, cap problema, això es soluciona ràpid, obro l’Excel (perquè no trobo la calculadora) i li dic 4’3 + 4’4 i apreto intro, 8’7! li van donar un premi nobel al creador dels ordinadors?, amb un tres i no res tinc totes les sumes acabades, miro si hi ha deures, no, segur que la senyoreta no ens posa mai deures perquè li fa mandra corregir-los, així que arriba a casa, fa el sopar i s’asseu davant la tele, després de la pel·lícula de la nit se’n va a dormir; i aquí ens tens als pobres nens, ens gastem cada dia mitja tarda per a fer els deures, sé que em falta alguna cosa, clar! imprimir, poso lletra 14 doble espai, així ocupa més i sembla que hagis fet més feina, apreto el botó que diu “print”, el meu germà petit m’avisa, – Va David que ja comença “V”; aquesta sèrie m’encanta.
Carrego el cartutx de la impressora amb molts de fulls i corro cap al menjador, a mig camí m’entrebanco amb el cordó de la sabata, i trenco una branca d’aquella planta que tant li agrada a la meva mare, agafo la branca i l’amago entre les altres perquè no es noti, el meu germà insisteix – va David, que ja comença; m’aixeco i miro d’agafar-me més en calma el camí que em queda fins al menjador, no fos cas que tornés a caure i trenqués l’ànec de porcellana que hi ha sobre la taula de l’entrada, aquesta trencada hauria sigut més difícil de dissimular que la de la planta; amb un bot, m’assento al sofà i veig que uns dels extraterrestres agafa un ratolí i se’l menja com aquell qui menja espàrrecs de llauna, al cap d’una estona, sentim com algú obre la porta de casa, és la mama, uf quina sort!, la saludem i li diem que ara venim, mentrestant un humà s’arrenca la pell i es veu com li apareixen escates, el protagonista és un d’ells, però ell s’explica i diu – sóc un de “la quinta columna”, tots se l’escolten mentre l’apunten amb les pistoles, de sobte es donen la mà i per la finestra, Oh no! anuncis, anem a fer-nos el pilota amb la mama a veure si per sopar fa alguna ben bona, després de molt insistir, ens farà crêppes, jo en voldré tres de xocolata, i en Carles el meu germà com per variar quatre de melmelada de maduixa, de sobte sentim que s’acaben els anuncis, i per la finestra entren els dolents que han descobert el local dels rebels, de fons se sent la mama com fa anar el minipimer, ha parat, ha encès el foc, bang! bang! han mort a un dels protagonistes, tot queda en silenci.

Oh! des del menjador ens arriba l’olor del sopar, els meu budells ja comencen a cantar, ding dong! la mare va a obrir, oh no! és el papa, el meu germà i jo ens mirem mútuament amb cara dient, per avui se’ns ha acabat V, posem el telenoticies, apareix aquell home amb cara de peix podrit explicant-nos què ha passat avui al món, no entenc com a la gent gran no s’adorm mirant el telenoticies, ens aixequem del sofà i ens n’anem cap a la cuina, la mare encara està fent l’última crepada, però no ens podem esperar més i d’amagat li estirem una crêppe cadascun, ens renya i ens diu – us he dit mil vegades que no agafeu el sopar si encara no està fet; nosaltres amb cara de bons nens ens mengem el deliciós con amb xocolata dins; més tard, la lluita de l’hora d’anar a dormir, m’allargo fins a la meva habitació, les quatre centes línies reposen sobre la taula esperant que les posi dins la meva motxilla, a fora, l’aigua cau amb força, sento com una canonada mal collada va perdent aigua i al mateix compàs de les gotes agafo el son.

II

Avui en Romagosa està flipant, ordinador nou, les ties se li acosten, com per variar, com les mosques a la mel, la profe entra a classe, Oh no! un altre dilluns amb la Sapo, no entenc com una tia tant burra ha sigut capaç de fer una carrera i a sobre arribar a professora d’ESO, ulleres de l’any de la kika, una faldilla que semblen les cortines de ca la iaia, mira que n’és tant que fins i tot va amb espardenyes al mig de la classe, però ningú obre boca, perdó, pobre de qui obri la boca, que en un tres i no res tens el director, els pares, el president del govern aquí (ups! potser amb això del president m’he passat), petita però malparida, cada cop que renya algú ha d’aixecar el cap, jo m’ho replantejaria i vindria a l’insti amb xanques – Vostè Romagosa, llegeixi! – Tse David! on passem? – Senyor Romagosa, agafi la porta i marxi, i de passada vagi a fer una visita al senyor director; Romagosa! li he dit que sortís de la classe – Però, … però vostè m’ha dit que agafés la porta i marxés… – Romagosa després de classe vull que es presenti al meu despatx.
– Hey Romagosa! molt bona la d’aquesta tarda, quin fart de riure, per cert! no t’ha dit que l’esperessis al seu despatx després de classe? – Aquella de la Sapo no em fa perdre cap tarda per res, per començar ella no és la meva mare – Ben dita! – Tu David! què fas aquesta tarda? – De moment no tinc plans – quedem a casa meva i m’expliques com funciona l’ordinador? – Encantat, de passada portaré els deures, així ens ajudarem mútuament, va vinga no remuguis, t’ajudaré, però els faràs tu, val? – Val…
Hola mare, ja he arribat a casa! bueno no hi deu ser, que estrany des de que es va cremar la fàbrica cada tarda està aquí, on deu ser avui? no ho sé, deu haver anat a fer un parell d’encàrrecs, deixo la motxilla sobre el llit, l’obro, descarrego els llibres, agafo els disquets de jocs i els tiro juntament amb els deures, la tanco, me la carrego un altre cop darrere l’esquena, baixo corrent les escales, agafo la bicicleta i me’n vaig cap a can Romagosa.
– Hola senyora Romagosa que hi ha en Xevi? – Si, entra, acaba d’arribar, el trobaràs a dalt amb l’ordinador o com es digui aquesta màquina – Si, ja ho ha dit bé, ordinador. – hey hola David! vinga puja! – Si ara mateix – Oh! que és pesada la meva mare… va vinga, diguem com s’engega? – No cardis que encara no l’has encès… – No, m’estimava més fer-ho amb tu davant, que si la pifio em podràs ajudar. – Primer de tot, apreta aquest botó – Quin aquest? – No, l’altre – Aquest? – Si, ara apreta aquest altre – Aquest? – Si – I què fa aquest que m’has dit? – Fa que l’ordinador vagi més ràpid, ja veuràs, torna’l a apretar, veus que ara diu 33? – Si – Doncs ara torna’l a apretar un altre cop. – Ja està – Ara diu 66 – I què són aquest 33 i 66? – És la freqüència en què treballa l’ordinador, 33 MHz i 66 MHz, t’aconsello que sempre el deixis a 66 MHz – Mira! ja s’ha encès! – No, espera’t tot just s’està iniciant el windows. – Windous 3.11 para trabaju en grupu – Incompetent! windows! per cert m’agrada el teu castellà, parlant de castellà, t’he portat la primera versió del bomberman en castellà – Uf! sort, em pensava que ara em faries començar a pencar… – Si millor que fem alguna cosa, o com a mínim si ho haguéssim intentat – David ets únic, així hauria de ser tota la classe, no ens posarien mai deures, perquè mai ningú els faria.
Mira! el bomberman ja està instal·lat! va ensenya’m com funciona. Aquest per anar amunt, aquest avall, aquest a l’esquerre i aquest altre al dret, per a deixar anar les bombes, la barra d’espai. – Quina? Aquesta més llarga? – Si – A veure, deixa’m-ho provar? – Vigila! no agafis aquesta cosa que et treu vides! agafa això que aniràs més ràpid! Ai que t’atrapa el fantasma, vigila amb la gota d’aigua… – Uau David! quin joc tan ben parit! deixame’l. – Ja el tens instal·lat aquí, veus? fas “juegos”, bman.exe i ja està. – A veure, ai sí, que guapo, ja m’ensenyaràs a fer més coses? – Si no et preocupis…
– Vigila que puja la meva mare, fem veure que estem fent deures… – David, la teva mare al telèfon. – Si un segon ara baixo. – si vols pots agafar aquest d’aquí dalt. – Ah gràcies Romagosa, si digui? – David siusplau, vés a casa, agafa el pijama de l’àvia i vine a l’hospital. – Però mare, a l’hospital? a què fer-hi? – vine, ja t’ho explicaré, va vinga, no t’encantis! – si ara mateix. adéu. – eh David!, què passa – no ho sé, ja t’ho explicaré demà a classe. – val, fins demà – Adéu David, vigila amb la baixada que ha plogut i és moll. – Val senyora Romagosa, moltes gràcies, adéu.
Què li deu passar a l’àvia? ben cofoia que estava aquest migdia, no ho se pas… A veure, on té l’àvia el pijama? ostres, si que té roba l’àvia… Ah mira! està aquí, ara una bossa, bah! aquesta mateixa, no m’hi havia fixat mai amb aquest ós d’aquí, mira que n’és de lleig… Oh no! m’han agafat l’ascensor, bueno, quin remei, baixarem per les escales, aquests escalons fan un fart de patinar… algun dia algú s’obrirà el cap; les acabo de baixar fins a baix, obro la porta i comença a corre cap a l’hospital, una angoixa, una sensació estranya com de por, envaeix el meu cos, però no ho trobo gens agradable, empenyo amb la meva mà esquerre la porta d’entrada, a la dreta la bossa que la meva mare m’ha demanat que li portés, dins, assegut en un sofà, l’avi, amb una lleu cara de preocupació.
Avi, què ha passat? – vés nen, puja, la teva mare està al segon pis amb l’àvia, afanyat que t’està esperant – Hola David, has portat el que té demanat? – Sí mare, aquí ho tens – gràcies – de res, per cert, què li ha passat a l’àvia? – de moment no ho sabem, però estava a casa, es trobava molt malament i s’ha desmaiat – m’assento sobre el llit sense fer, l’habitació està en absolut silenci, només el soroll de l’aparell de la calefacció trenca aquest silenci tan frívol, em trec la jaqueta i la deixo sobre una butaca, els minuets passen, no sabem res de l’àvia, a fora comença a fer-se fosc, i la pluja torna a caure de nou, des de la finestra estant, es poden veure com passen els cotxes, de tant en quan, un camió fa tremolar els vidres, m’aparto de la finestra i em dirigeixo cap al passadís per a canviar de vista, prefereixo la dels cotxes, aquí només es pot respirar cures de malalt i de desgràcies, surto de l’habitació i vaig a donar una volta, baixo les escales buscant alguna cosa, però un cop a baix ja no me’n recordo a on anava, què buscava, allà a l’entrada, assegut encara en un sofà, veig l’avi tot ensopit, moro d’alegrar-li una mica la cara, però els meus esforços són envà, m’assento al seu costat i l’abraço amb consol, avi no et preocupis, passi el que passi, l’àvia es posarà bé i en un tres i no res tornarà a casa i podrem anar a sopar tots junts. – David, avi, pugeu! que ara portaran l’àvia a l’habitació – val, un segon, ara pugem! ajudo a l’avi a pujar les escales, ara ja no les puja igual que abans, deu ser el pes del anys, al cap d’una estona ja som a dalt, el metge ens crida – Siusplau entrin, el noi millor que no entri – Siusplau David, queda’t aquí a fora – si mare… – què els hi deu estar dient aquell home allà dintre? perquè els menors som sempre els últims de enterar-nos’en de les coses? de mentrestant, espero amb impaciència la resposta del metge, camino passadís amunt, passadís avall, però no veig cap indici ni del meu avi, ni de la meva mare.

Vaig cap a l’habitació on passarà aquesta nit la meva àvia, però hi ha una infermera preparant el llit, m’invita a passar – Hola noi, vine passa – se sap alguna cosa de la persona que ingressaran en aquesta habitació? – No, de moment res, només sé que ara està a baix als quiròfans – amb els quiròfans? i què té, és greu? – noi, no ho sé, ni tan sols ho saben els metges, espera’t en aquesta butaca que ara la portaran.
Un altre cop sol en aquesta habitació, els segons se’m transformen en hores i els minuts en eternitat, una bafarada de calor em fa caure la primera gota de suor, em trec el jersei i el deixo sobre la jaqueta, a fora al passadís tot sembla molt tranquil, hi ha un silenci que pinta les parets i amb ell les travessa, potser el món s’ha aturat? o sóc jo que m’he quedat dins del temps, dintre una habitació d’hospital? de sobte algú s’acosta, són la mare i l’avi. – Què us ha dit el metge? – que no saben exactament què té – com pot ser això? – l’haurem de portar a la capital perquè l’examinin i diguin què té, però no la podem portar nosaltres, se l’han d’endur amb ambulància perquè està molt dèbil.

– David siusplau, comença a llegir la pàgina noranta-dos – Diferències entre… bah! que llegeixi algú altre… – Doncs tu Romagosa – No hi ha dret, sempre que algú no vol fer una cosa, sempre l’acabo fent jo! – va vinga no remuguis i llegeix – va nois, ja podeu marxar, ja és hora… David espera’t! – Si diga’m? – Romagosa, espera’t a fora – t’espero a baix val? – val ara baixo, diga-li al meu germà que s’esperi. – David, què et passa? – res – no pot ser, doncs si no et passa res, perquè has rebutjat llegir el text quan t’ho he demanat? – per res! no en tenia ganes! – au va David… – res que ahir vam haver d’ingressar l’àvia a l’hospital perquè se’ns va desmaiar a mig menjador – i què té? – aquest és el problema, que encara ningú sap què té – A quina habitació està que li aniré a fer una visita – a cap, perquè se l’enduen cap a la capital aquesta tarda mateix – A la capital? – sí, per a veure si algú descobreix a veure què té, bueno, baixo, que tinc en Romagosa i el meu germà que m’esperen a baix.
Baixo les escales tot eixugant-me la llagrimota que se m’ha escapat davant de la de castellà, potser és l’única professora que es preocupa per als alumnes, hauria de ser ella la coordinadora d’estudiants, no la Sapo, que amb aquella boca sembla que se’ls hagi de menjar a tots – ei David, aquí! – hola Carles, què com t’ha anat avui? – bé! m’han donat l’examen de matemàtiques – i què quina nota? – un nou coma cinc! – Oh nen que ets repel·lent, algun dia ja em diràs com t’ho fas per treure aquestes notes sense la necessitat d’estudiar… – Tu David, vols venir a casa meva aquesta tarda i m’ensenyes més coses? – d’acord, com vulguis, et va bé a les 4? – no, podem quedar a les 6, es que a les 4 tinc anglès, de passada portaré més jocs i programes – gràcies, què seran, tipus bomberman? – no, millors, ja ho veuràs – val, doncs fins aquesta tarda – Tu Carles, anem cap a casa o vols seguir jugant a pilota amb les nenes? – va calla burro! Tot caminant cap a casa penso a on he deixat la clau, no la trobo, ni a la butxaca, ni a l’abric, ni a la motxilla! bueno, segur que a casa, com per variar, hi ha algú, truco el timbre, ningú contesta, torno a trucar, espero uns segons, res, torno a trucar per tercera vegada, a la tercera va la vençuda, res, aquest cop la frase no ha fet efecte – Carles, per casualitat no deus pas portar la clau? – No – Perquè mai l’agafes? – perquè no la necessito i a més tu sempre la portes a sobre… – i casos com aquests? – mira tu portes la clau – i si me la descuido? – Doncs no ho sé, truquem a la mama? – com amb telepatia? per si ho saps el telèfon està dins de casa, i nosaltres estem tancat a fora – i si anem amb la veïna? – val, és una bona idea. Bona tarda senyora Maria – bona tarda nois, què voleu? – podríem fer una trucada, es que ens hem deixat la clau a dintre de casa i la mare no hi és, no sabem a on és… – va vinga entreu, hola Carles, com va tot? – bé, ai!, no em toqui la galta… – Carles, tens el mòbil de la mare? – no – ara em faràs treure l’agenda? – si! – té David, és aquest – Gràcies senyora Maria… Mare, a on ets? – sóc a la capital – a la capital? – si, amb l’àvia, el metge ens ha recomanat que com més aviat la portéssim a la capital millor, perquè a l’hospital d’aquí no hi estava gaire bé i cada cop estava pitjor, per cert, què vols – que ni jo ni en Carles portem la clau – Uhm… doncs vés a casa de l’altra àvia a buscar la clau – com. però…? perquè tampoc tenim la clau – demana-li al conserge – val, però a on és la clau? – al calaix de l’entrada – Ah! dintre el closinier? – si, us he deixat també menjar, està sobre de la cuina, endolleu el grill i feu-vos el pollastre que està dins de la nevera – val, gràcies, a quina hora tornareu? – no ho sé, ja us trucarem quan sortim, va vés a buscar la clau, que sinó arribaràs tard a anglès – ostres si, ja són les tres, que en passa de ràpid el temps, ara mateix hi anem, adéu – Carles vens? – Ai no… aquí s’hi està molt bé, a més a la tele fan dibuixos – bah! sempre igual, no mouries ni un sol dit ni per a un milió de pessetes – potser per a un milió sí, depenent de les circumstàncies – Adéu. Tanco la porta, si hagués estat a casa, ho hauria fet amb força, en Carles té una barra que no se l’aguanta. Crido a l’ascensor, obro la porta i pico planta baixa, a baix em trobo al veí del tercer, però només intercanviem un hola i un adéu, i reemprenc el meu camí cap a casa de l’àvia en busca de la clau.

Hola senyor conserge, em podria donar la clau de casa la meva àvia? – si, un moment que la busco… Lluïsa! a on són les claus del propietaris? – Al segon calaix de la dreta – Quin? – al segon calaix de la dreta! – no el trobo. – me’n mofo d’amagat, l’home ja és gran i sordeja una mica – A veure, hola David – Hola senyora Lluïsa – Què vens a buscar a casa dels teus avis? – la clau de casa meva, perquè ens l’hem deixada a dintre i a casa no hi ha ningú – té, ja l’he trobada, és aquesta oi? – si, m’assembla que si – Obre la porta, agafa el què necessitis i sobretot, porta’m la clau aquí perquè si la necessites de nou la puguis venir a buscar – val gràcies, ara mateix li porto. Agafo l’ascensor, obro la porta i intento encendre els llums, però no recordo que sempre la treuen per a evitar fugues o curtcircuits, agafo una llanterna que corre sobre la taula i m’endinso en busca de la clau perduda.
Aquests calaixos estan més plens de coses que el meu primer calaix de l’escriptori de la meva habitació, paper que corre, cap a dins del calaix, les cartes amb estrangers, cap a dintre el calaix, coses que vénen de regal amb els cereals, tres quarts del mateix… Mira, la clau! deixo la llanterna al mateix lloc a on l’he trobada, m’asseguro d’agafar els dos jocs de claus, el de casa i el de casa l’àvia, tanco la porta amb delicadesa i passo la clau, l’ascensor està sent utilitzat per a algú altre i agafo les escales, les baixo amb un cert respecte, ja que les escales de cargol no són gaire de fiar. Tingui senyora Lluïsa, aquí té la clau – Gràcies noi, fins la pròxima – Adéu i gràcies.

Emprenc el camí cap a casa amb la clau agafada amb força a la meva mà esquerre – Hola senyora Maria sóc en David, em podria obrir? – Hola David, ja tens la clau – Si – va Carles, anem cap a casa? – Si, un segon – Mira maco, jo ja no t’espero més, si vols puja, sinó, no, i et quedes aquí – val d’acord ja pujo…

Reunió de claustre de professors número tres-cents dotze, hora 16:00 – Bona tarda a tothom, com va la setmana? – bé, exceptuant un parell d’exemplars tipus Reixach, tipus Romagosa – Aquesta setmana posaré en Xevi Romagosa i en David Companys de costat, agrairia que per més malament que es comportin no els separin, en el cas de que es passin de rosca, diguin-m’ho i els cridaré l’atenció, i senyora Montserrat, no s’enfadi tant amb en Romagosa, tingui més paciència, que allò que va passar amb la porta en el fons va fer gràcia – No m’agradaria veure-la en el meu lloc en aquestes situacions – Tothom té en Romagosa com a alumne, i sort que ens ho prenem amb ironia, sinó ja hauríem plegat mesos enrere – val, miraré de ser més flexible amb la seva actitud – Queixes dels alumnes vers els professors i les seves assignatures – Disculpin-me, senyora Montserrat, té una trucada per la línia set – si, ara mateix vinc, segueixin amb la reunió, ara mateix torno – val, fins ara… – sabeu com li diuen els petits la Montserrat? – no, com? – li diuen la Sapo – la Sapo? he sentit noms rars, però Sapo? – per a què li ve? – per a la immensa boca – ja! si, és veritat que la té molt grossa – una cosa, esteu d’acord que la Mont… la Sapo segueixi sent la coordinadora d’estudiants? – jo crec que no – jo també – i jo, perquè en deu anys les costums i la manera de fer dels estudiants, ha canviat notablement, a més no accepta grups de rock a les festes – si, aquest grup de “la barba blava”, està una mica passat de moda – us hi heu fixat que el cantant casi bé no té cabells? – i al guitarrista li falten la meitat de les dents – deu ni do Joan si que et fixes en les coses, l’altre dia, estaves a una punta del passadís i l’Anna a l’altre i vas veure-li el coll de la camisa mal posat, i ara lo de les dents del guitarrista – què voleu que hi faci, no ho puc evitar – gràcies Joan – de res – Heu vist la pel·lícula que fan aquest cap de setmana? – diuen que és molt bona – anem a veure-la? – val, a l’última sessió, que a la primera ens trobarem a tothom de l’institut i no ens n’enterarem de res – tu, que ve la Sapo, mira, ja se m’ha enganxat, queda més bé que lo de senyora Montserrat – ja jaj – Ja està, ja sóc aquí – què alguna cosa greu? – no, res, un encàrrec – hem decidit que s’hauria d’escollir nova plantilla directiva – perquè però si ja va bé, no? – hi ha algunes coses les quals els alumnes no n’estan gaire orgullosos i hi hauria d’haver un canvi – Siusplau, agafin un paper cadascú i escriguin en el primer lloc el cap de seminaris i en segon el coordinador d’estudiants. Tothom ha votat? si? Doncs fem el recompte. El senyor Joan en primer lloc amb 15 vots, i l’Anna amb 20, senyors, Joan, Anna, moltes felicitats – Per avui m’assembla que ja estem, fins demà, adéu, senyora Montserrat, esperi’s un segon – Si digui’m? – en David esta una mica dèbil, siusplau, no el pressionis gaire – per què, què li passa? – la seva àvia esta molt dèbil – i…? – recorda com estava vostè quan se li estava morint el marit? – me’n vaig que tinc feina a fer.

– si digui? – bona tarda, que hi ha en Xevi? – si, un segon, Xevi al telèfon! – si digui? – hola Romagosa, sóc en David, aquesta tarda no puc quedat, he de vigilar al meu germà – que vingui! – si, no et fa res? – no, que vingui, ja jugarem a una altra cosa, però porta allò que em vas dir – val, fins aquesta tarda doncs, adéu – Adéu!
– Carles, et va bé venia a casa d’en Romagosa aquesta tarda? – bueno, i a què jugarem? – no ho sé. Has dinat ja? – no – doncs a què esperes? – hi ha això? – si, t’ho penses menjar fred? – ho poso dins el microones? – no, dins del congelador! Carles!!! – què?!? – me’n vaig a anglès, ja t’ho faràs, no facis cap bestiesa, engega la tele i mira la pel·lícula que vaig gravar ahir – val gràcies. – Agafo els llibres i amb una revolada agafo la jaqueta i la maleta, entro a l’ascensor, baixo fins a baix i em dirigeixo cap al pàrking, comprovo l’aire de la bicicleta, tot correcte, la deslligo i em dirigeixo cap a l’acadèmia… bona tarda, good Afternoon – good Afternoon David, come into the class.
Oh que a poc a poc que m’ha passat avui l’hora, penso en què deu estar fent en Carles, s’haurà cansat ja de la pel·lícula o haurà quedat completament enganxat? torno cap a casa, i m’ho imaginava, en Carles encara no ha acabat de dinar, ni tan sols ha posat el plat al microones i s’ha quedat embadalit davant la tele, per el que es veu li agrada la pel·lícula. Què Carles? què pensem fer amb el dinar? – ups! me n’he descuidat, ara mateix m’ho acabo, ecs! està fred! – clar! i què et pensaves? va afanyat que anem a casa d’en Romagosa. Agafo els programes per a completar-li l’ordinador, un reproductor de midis, un editor d’imatges, i quatre coses més que li faran falta quan s’hi comenci a posar – bona tarda? – passeu David i Carles, què com va tot? – bé, i tu, com és que no hi sigui la teva mare? – mira, no ho sé pas, deu haver anat a la capital – a la capital? últimament hi va tothom… – què vols dir amb tothom? – primer l’àvia, l’avi i la mare i després la teva mare – home, la meva mare no ha anat a la capital per a cap desgràcia, sinó per al concurs de ball – quin concurs de ball? – Si aquest on el presenta l’home aquest que anuncia el ketchup – des de quan ballen els teus pares? – ui, que en fa de temps! – no ho sabia pas això – mira, coses que passen, i què, com està la teva àvia? – de moment no en sé res, estic una mica preocupat – va noi! que no serà res! – No sé però tinc una sensació estranya que m’envaeix el cos, no sé què deu estar passant a la capital, maleïda suor freda… – David! ueo! Hola! va reacciona, avui no et veig aquí – ai si, ja està encès l’ordinador? – en fa d’estona, a veure què has portat? Ostres! ja hi cabrà tot això aquí dins? – no et preocupis, el meu és més petit i bé hi ha cabut tot – Ah, veus tu quines coses… – a on és en Carles? Carles! – si, què vols? – què fas? – jugo amb l’Sparkie – va vine un moment que us ensenyaré com funciona aquest programa – si, un segon ara vinc – però renta’t les mans – a on és el lavabo? – al fons a la dreta – clar, com tots els lavabos, al fons a la dreta – va afanya’t que el programa ja està instal·lat! – hola, ja sóc aquí… – a veure, per a crear un document nou, vas aquí o apretes aquest botó… – vaig a buscar el telèfon. David, la teva mare al telèfon! – si digui? – David, en Carles està amb tu? a casa no contesta ningú… – si – hola mama! – ai va, surt d’aquí, que enganxós; mare, què vols? – ara sortim de la capital, siusplau, torneu a casa i comenceu a fer el sopar – mare, saps que hi ha els pares d’en Romagosa aquí a la capital? – si, hem anat a donar una volta mentre l’àvia estava al quiròfan i ens els hem trobat, ens han dit que han quedat semifinalistes – Ho has sentit Romagosa? els teus pares semifinalistes! – pse! – fa molt de temps que ho saps que els pares d’en Romagosa ballen? – si, vam començar a anar a classes junts, ells ho feien molt bé i van voler seguir, nosaltres ens ho vam deixar estar, vèiem que no era lo nostre – ja jaj! vosaltres ballant? no us sé imaginar… què voleu que us faci per sopar? – què et ve de gust? – crêppes! – doncs crêppes, nosaltres no vindrem a sopar, ah i sobretot, no m’embrutiu gaire la cuina – val, ja ho mirarem… – tornarem tard – més o menys a quina hora? – cap a les dotze, quarts d’una, a aquella hora, us vull dormint, d’acord? – entesos. Adéu – adéu – Tu Romagosa, hem de començar a desfilar cap a casa, Carles, et prepares? va recull tot aquest merder que has fet aquí – no cal, ja ho faré jo – i tu? has vist el que has fet tu amb els disquets i els teus programes? – té David, aquest, que ja s’ha acabat d’instal·lar – merci, ja quedarem demà per a quedar i t’explico el funcionament i les funcions d’aquest paquet de programes – val, gràcies, tiu! ets excepcional! d’on treus i com les aprens aquestes coses? – mira, anar remenant – només anar remenant? – si, i el més curiós es que no he fet cap curset intensiu d’aquests programes, només introduccions, la resta, és anar descobrint funcions, practica i hores, i amb una mica de diccionari, acabes d’entendre el software d’aquestes màquines; quan t’expliqui el funcionament bàsic, ja ho aniràs descobrint.
Bueno, fins demà – fins demà doncs, adéu David, adéu Carles – adéu Romagosa – va vinga obre les bicicletes – no porto la clau – bah! com per variar.
Obro amb “mala llet” les bicicletes les quals l’inútil del meu germà no ha portat la clau, m’enfilo sobre la meva i en Carles la seva, la baixada del carrer és notable, això ens permet d’agafar força velocitat, l’aire que acarona les nostres cares és cada vegada més fort, uns deu segons els quals ens puja l’adrenalina degut a la velocitat (la que permet el nostre simple vehicle), però l’instant és fugaç, com tots els bons moment – va David, pedala més ràpid que el semàfor se’ns posa vermell – pedalo amb força, canvio el pinyó cap a un de més petit, és insuficient, un altre i un altre, però l’esforç és en va, el semàfor ha anat més ràpid que nosaltres; mentre esperem per a passar, miro al cel, veig com comença a sortir el primer estel i després d’ell, els altres, comença a enfosquir-se. Carles, hauríem d’afanyar-nos.
Torno a alçar els ulls cap al cel i enmig d’aquell piló de punts blancs reposant sobre un negre mantell, una llarga i il·luminada cua trenca l’harmonia d’aquesta dansa misteriosa, un estel fugaç, com es sol fer en aquestes ocasions, demano un desig… – David, ja està verd.- reempremnem el camí cap a casa, els llums dels cotxes que venen en direcció contrària ens enlluerna, en pocs minuts, ja som a casa, lliguem de nou les bicicletes i pugem a dalt, deixo la motxilla sobre el llit, em dirigeixo cap a la cuina i busco els ingredients per a fer les crêppes, la farina, el sucre, la llet i els ous, els ous! – Carles, vés a buscar ous a casa la veïna! – i perquè? es que ara no puc – bah! com per a variar, mai m’ajudes, i al dia que vols que t’ajudi, si no t’ajudo, t’emprenyes, tu et pots emprenyar i els altres no! Hola senyora Maria – bona nit David – em podria donar un parell d’ous? – si, un segon… té, aquí tens – gràcies – què fareu avui per a sopar? – crêppes, voldrà pujar a menjar-ne un? – no gràcies, – adéu noi, ja ho saps, si necessites alguna cosa més, la pots venir a buscar quan vulguis – igualment, adéu, bona nit – Hola David, ja tens el que et faltava? – si.. què m’ajudes a girar-les? – bueno… – que bé, per fi m’ajudes, ja era hora què estaves fent? – m’estava passant una pantalla del nou joc de la consola – i per a això no em podies ajuda i anar a Buscar els ous a casa la veïna? – es que no podia guardar ni fer pausa – va, no siguin mentider! – doncs no sé com es fa – doncs com a tots els jocs, apretant “start” – Si?!? – va, calla i ajuda’m a fer el sopar! – Uhm que bones que estan… – ja veuràs, posa-hi xocolata – aquest de melmelada de maduixa, també està molt bé – i has tastat els de sucre? – no, a veure? no em diuen gaire res, és com si te’l mengessis sol… – quan acabis, deixa el teu plat sobre el rentaplats – val… – Carles! què t’he dit? – va… tu hi estàs més a prop… – tot pensatiu, vaig desparant la taula, com deu estar l’àvia? a on deuen ser el pare, la mare i l’avi? aquests i molt més interrogants em tenen el cap ocupat, casibé tinc tots els plats posats dins el rentaplats quan dono un cop de colze amb un d’ells, em cau a terra i se’m trenca en mil bocins, els recullo amb desgana i els vaig posant sobre una plana del diari del cap de setmana passat, després l’embolico i deixo el paquet amb delicadesa dins de les escombraries, amb l’escombra i la pala, recullo els petits trossets que no he pogut agafar amb les mana per a evitar tallar-me. A l’habitació, en Carles juga amb la consola que li van regalar per al seu aniversari, ell sempre aconsegueix tot el que desitja, en canvi jo, tinc que aconseguir les coses a partir de favors i encàrrecs. – David! vine corre! – no puc – va afanyat, corre! – si corro, cauré, que no veus que el parquet rellisca? – mira, m’he passat el joc! – i ara què penses fer? el penses deixar en un calaix i no jugar-hi mai més? – no, tornaré a jugar-hi i a passar-me’l.

This entry was posted on dimarts, abril 20th, 2010 at 22:45 and is filed under Blackhold. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Leave a Response

« »

guy fawkes