Els catalans tenim el tòpic de que som molt “agarrats”, que quan veiem una pesseta a terra (ara un cèntim) , correm a recollir-la (clar, 1+1 és igual a 2!), jejeje. Pot ser certa la dita, però no deixen de ser tòpics, pots trobar-te catalans molt i molt solidaris (per sort!).
Així que avui, entre relats estranys de vés a saber què hi havia al cap de l’escriptor en un moment de desvetllament mental, us ofereixo un petit recull de frases cèlebres i alguna historieta que em passen ara mateix pel cap i contribuïr en la difusió de la cultura a la xarxa :)
comencem amb una en castellà, quan una persona treballa un ofici, sempre intenta oferir el millor servei als seus clients, però a vegades es descuida que ell també pot ser el seu propi client, molts cops es diu:
“En casa de herrero… cuchara de palo”
ho he sentit amb “cuchillo”, però no em quadra, seria tècnicament estúpid utilitzar un ganivet de pal, trobo més últil un bon cullerot de fusta, encara que sigui cutre :P
una altre de collita pròpia, fruit de hores i hores preocupada en coses del moment que va sortir la frase:
“tens i no vols, tens i no vols”
es podria aplicar en objectes materials, sentimentals o en money money, si no hi ha money poca cosa podràs aconseguir, i quan n’hi ha massa (sol passar poc), no saps de què fer-ne amb els diners i els malgastes :(
a continuació una petita història de com un sultà aconseguí enganyar a un rei:
“això que estàven un sultà i un rei jugant a escacs i tot fanfarró el rei, que mai perdia contra ningú, que li oferiria el que fós al sultà si aquest el guanyava.
Així que iniciaren una partida que durà set dies i set nits i al final el rei, rendit per el cansament i la son va perdre la partida contra l’incansable sultà.
El rei aleshores li demanà vençut què desitjaria, que li oferia tots els tresors del seu regne, la seva filla, el millor safrà, qualsevol cosa.
Així que el sultà li demanà tants grans d’arrós elevats a ells mateixos com caselles a l’escaquer. El rei féu un gran somriure, pensant que el què li demanava era completament ridícul. Féu venir al conseller d’agricultura i li demanà el què el sultà havia indicat.
Al cap d’una estona aparegué el conseller d’agricultura amb un sac d’arrós i començaren a posar els grans d’arrós sobre l’escaquer:
– a la primera casella hi posaren un sol gra d’arrós (1^1 grans d’arrós)
– a la segona 2 grans d’arrós (2^2 grans d’arrrós)
– a la tercera 27 grans d’arrós (3^3 grans d’arrós)
– i així succesivament…
després de moltes hores un matemàtic del castell veié el què estava demanant el sultà i li comentà al seu rei que alló no era possible; féu càlculs i esbrinà que necessitaria ni molt més ni molt menys que: 3,9632×10^115* grans d’arrós, el rei desfet li donà al sultà tot l’arrós disponible als seus graners i als del seu poble.
anys de fam i sublevacions de la població contra el rei succeïren en aquell regne.”
* sumatori de n elevat a n, de n igual a 1 fins n igual a 64.
curiós oi? és com l’anècdota aquella de una coma pot salvar vides; no és el mateix:
– “i conclogueren que si el va matar”
– “i conclogueren que, si, el va matar”
així que sempre s’ha de anar amb molt de compte com utilitzem les paraules que sinò ens poden donar gat per llebre i haurem d’acabar fent-nos el suec ;)